He vist per Internet el reportatge de Telemadrid sobre la “persecució” del castellà a Catalunya, realitzat pel diari El Mundo. És una mostra dels disbarats que es poden arribar a dir quan el periodisme es posa al servei d’una ideologia que no pretén altra cosa que preservar la “unidad de España” i, a més, entesa a la seva manera. La distorsió de la realitat és tan gran que qui no visqui a Catalunya en pot sortir amb la convicció que aquí es discrimina i es castiga qui no parla català. Són tantes i tan evidents les manipulacions que qualsevol persona que visqui a Catalunya pot veure que és mentida. Però a Madrid no ho saben i d’això s’aprofita una televisió pública que –no és cap secret per a ningú- està al servei de la campanya de crispació engegada pel PP, que d’això en sap molt.
Les agressions contra Catalunya no s’han acabat amb la discussió de l’Estatut. Ara s’ha d’atacar un sistema de convivència que fins ara ha donat molt bons resultats i que, al carrer no comporta problemes. Per això cal crear-los.
Però no és només una actitud del PP. Les polítiques que perjudiquen Catalunya són obra dels diversos governs de Madrid, tant socialistes com populars. En trobaríem tantíssims exemples que no sé si val la pena citar-ne uns quants: projecte de gestió de l’aeroport del Prat sense vols internacionals (que han reclamat fins i tot els empresaris), manca d’inversió en infrastructures, la vergonya d’una RENFE que no fa res, boicots als nostres productes i insults pel sol fet d’expressar unes idees... Anar contra els catalans és ja una mena d’esport.
La situació de Catalunya en relació a Espanya ha de canviar. Hi ha tants temes sense resoldre que molts economistes i polítics creuen que la situació actual no pot durar i per tant, caldria plantejar-se si val la pena seguir formant part d’Espanya. Si els polítics fossin capaços de proposar-ho seriosament, ho tindríem a l’abast de la mà, però els seus objectius són de curta volada. El problema no és Telemadrid, som nosaltres.
Josep M. Carreras i Tarragó
Hi un fet bàsic que no hauríem d’oblidar: No hi ha cap organisme superior a la voluntat d’un poble. El problema és que, d’acord amb la Constitució, són els espanyols els que decideixen sobre la voluntat dels catalans. Mentre les nostres institucions estiguin subjectes a la voluntat de les institucions de l’Estat, no ens en sortirem. Per això ens hem de convèncer que plantejar la independència no és cosa de quatre eixelebrats, sinó una necessitat urgent, encara que molta gent no se n’adoni. Hi ha molta ignorància i molta por. Els quaranta anys de franquisme estan donant els seus fruits. Hi ha massa gent encara que assimila procés d’independència amb guerra o sang. O, com a molt, genera un somriure de condescendència com el que es fa davant un pobret il·lús que demana la Lluna. Moltes vegades, quan he preguntat a algú si voldria la independència, sovint m’he trobat amb un “Sí, però...”. I quan m’han dit que no era possible, i he preguntat per què, he vist que no hi ha arguments sòlids. Només que “Espanya no ho permetrà mai... No ens en sortiríem.... No pot ser, ens tenen lligats....” És la por al desconegut el que fa que molts catalans prefereixin conformar-se amb el que tenen i, en tot cas, queixar-se quan ens atonyinen. La idea d’independència no és una “aventura”, com la qualifiquen alguns polítics. Almenys no ho hauria de ser. Hauríem de saber què passaria si un dia fóssim independents, no pot ser en cap cas una improvisació.
Per això, en la situació actual, hem de plantar cara davant les agressions, però també hem de saber què volem. Catalunya seria molt més si no hagués de pagar el peatge constant que representa pertànyer a l’Estat espanyol. Catalunya té recursos, iniciativa, una economia forta (cada vegada menys), una història i una llengua pròpies... tots els ingredients necessaris per ser un estat dintre la Unió Europea. I no s’hi val a dir que l’Estat espanyol mai ens deixarà. Tampoc volia Sèrbia la independència de Montenegro i va ser la UE qui va organitzar i controlar el procés i Sèrbia va haver d’acceptar-ho.
Hem de tenir molt clar que el futur de Catalunya depèn de nosaltres, els catalans. Però només si ens ho prenem seriosament, no com un acudit de sobretaula en una calçotada. En aquest procés hi hem de ser tots, almenys aquells que ens diem nacionalistes. No aconseguirem gran cosa si cadascú va pel seu compte.
Al bisbe Torras i Bages se li atribueix la frase, esculpida en pedra a la façana de Montserrat: “Catalunya serà cristiana o no serà”. Podríem fer-ne una paràfrasi afirmant que “Catalunya serà independent... o no serà!”.
|
