Ja fa anys que la muntanya esperava pacient els crampons, d'un parell d'espluguins, però sempre hi havia algun o altre impediment que feia que la gesta fos inviable. Enguany tampoc va ser un camí de roses, doncs l’incertesa va ser-hi fins l’últim moment. Tot estava a punt per que la cordada M&M’s( Maixé –Morlans) –Ilercavònia fes el cim a finals de setembre, però un canvi de dates obligat per la feina va fer que als Ilercavons els fos impossible per dates. A causa d’haver de fer acrobàcies familiars, el Pep Maixé tampoc va poder assistir-hi en un primer moment.

Amb aquesta incertesa el Toni Morlans va marxar cap a Suïssa amb la família, El Bernat i la Gemma, fent un petit viatge pel Valais, per poder fer caminades i albirar els cims de més de 4000 m amb les seves glaceres almenys des de baix i disfrutar així de les vacances en família fins arribar al poble de Zermatt. Allí va ser quan van veure per primer cop el Cerví.

 

Pendents cada dia del temps, el Pep a l’Espluga i el Toni allí esperaven pacients la finestra de bon temps que els permetés pujar.

 

Va nevar 20 cm un dilluns i van tancar l’aresta i totes les esperances de que amb el bon temps que feia fos segur pujar-hi tal i com voliem. El Pep ja no pujaria… Era dilluns i faria sol fins diumenge però amb condicions dolentes i l’aresta tancada… El Toni marxava dijous i ja veia impossible que s’hi pogues pujar, però en Robin, un guia suïs, que volia fer-lo a partir de divendres amb clients el va trucar i li va proposar de fer-lo dijous, que seria el primer dia que obrien cresta, per tal de poder observar les condicions reals de la via i portar amb garanties als clients. El Toni va acceptar encantat tot i que creien que sería difícil d’assolir cim per la quantitat de neu que fonia molt lentament.

 

Així doncs cap a dormir al refugi de Hornli, una màquina de sagnar alpinistes, refugi a preu d’hotel de 5 estrellles on els guies de Zermatt tenen totes les comoditats i la resta el que queda…

 

La via en questió va ser l’aresta Hornli. Van sortir de matinada, concretament a les 4’50 sempre cedint el pas als omnipotents guíes de Zermatt. Era fosc i la timba no es veia però els primers moments van ser una mica estressants. Els 3ºC sota zero no es notàven, per que semblava que estèssin en una cursa, tot per no haver de fer cua als primers passos complicats… a partir d’aquí més tranquilitat. En total van sortir la 60ena de persones que eren al refugi més alguns que dormien en tendes més avall.

Van arribar en menys de 2 hores al refugi Solvay, on hi ha una inscripció en català en honor al barceloní que el va construir. Des d’allí van tenir l’immens plaer, de veure l’albada per darrera del Mont Rosa, un altre 4000.

 

Aquí ja comença el veritable ball de bastons. Una placa llisa de 4rt , la Mosseley plate, els va fer tornar a lloc. Unes maromes de vaixell els aplanaven el camí. D’allí van fer cap a l’aresta en un terreny en condicions mixtes i aeri que ja deixava veure la cara nord.

 

Les parets de la cara nord agrestes i funestes queien en picat més de 1500 metres. Una brisa que a cops apretava feia que els 8 o 10 graus sota zero sembléssin l’autèntic alè d’un pinguí. A partir d’aquí a més de 4100 metres la concentració en la feina, ja era imprescindible, ja que cada esforç es notava per la manca d’oxigenació dels músculs.

Arribaren a la màxima dificultat de la via, el Shulter. Es tracta d’unes parets d’uns 80m de IV+ que amb l’ajut de les cordes fixes es converteix en III+. Feia un fred que pelava i damunt les regletes tot era bocins de gel que feien que el piolet s’hagues d’esforçar en aguantar el pes del cos. Els crampons però feien la seva feina aliens als bocins de gel i pedra que anàven caient de les cordades superiors, que per sort només eren 2. El fet d’estar a 4300metres d’alçada amb fred i vent feia que allò que amb peus de gat es faria sense corda aquí sembli un 6b.

 

Encara no eren les 8h20’ i ja eren al costat de l’estàtua de Sant Bernat de Menthon, patró dels alpinistes que guarda el cim impassible al pas del temps… Després d’una abraçada al protector, només quedàven uns pocs metres per assolir el cim del Matterhorn!

 

Un cop fet el cim, el que va ser una il-lusió i un somni era real, ja eren al capdamunt d’una de les tres muntanyes considerades més boniques del món.

Després del cim suís, van anar a fer l'italià des d’on es veu Zermatt a baix a l’esquerra i les parets que baixen cap a Cervínia a Itàlia a la dreta. Però el cim encara no estava del tot fet. Per dir que has fet el Matterhorn has d’haver tornat, ja que la major part dels accidents d’aquesta bella però perillosa muntanya han estat en el descens.

 

La ruta de baixada és la mateixa que de pujada, ara molt més tranquils anàven baixant i ja es veia poca gent. De fet de la 60ena que van començar només 14 arribarien aquell dia al cim. La primera part de la baixada transcorre per la dreta cara nord. Seguint la crònica la pala de neu, pedra i gel d’uns 45º a 55º es segueix fins al Shulter altre cop on utilitzarenles estaques que hi ha per a fer petits ràpels i evitar el fatigós destrepar.

 

Tota la pujada i la baixada, es fa a “l’ensamble” que pels neòfits en muntanya vol dir enganxats l’un a l’altre per una corda amb alguna assegurança entre mig i estar pendents no només d’un mateix, si no de l’altre. Per això la confiança amb el company de cordada ha de ser total.

Un cop al refugi Solvay a 4000 metres ja desaparèixen les dificultats, però no l’exposició. A partir d’aquí sense crampons però vigilant la neu que es va desfent ja que es molt relliscosa i una relliscada no es pot permetre.

Envaits per la felicitat, van arrivar a Zermatt, on els esperàven al final del poble la Gemma i el Bernat  i  junts des d’allí van acomiadar amb un somriure als llavis i petjada al seu cor el Cerví; que tans dies els havia acompanyat en les seves caminades i pensaments…